Lluny i a prop

Experiments de poesia nefasta

M’allunyo i m’afalagues,
I quan torno…
La teva irada generositat!
Em rebutges.

I em separo de tu, més encara.
Les espines
En aquell petit instant de calma
Se’m claven fons.

Què era el que el futur deparava?
Sento el dolor,
Caminar sol l’eterna pujada.
Moro per tu.

Lluny teu tan pateixo per ser prop teu no em vull tenir.

L' odissea

S’afogava en aquella aigua estancada i va decidir que potser era el moment d’escapar-ne. Amb paciència, no n’hi havia faltat per a fer per fi el cop de cap, va esperar les pluges primaverals i amb elles l’augment de les aigües.
Una tarda de divendres, es van obrir per fi les comportes i la petita truita va escapar del pantà. No esperava una tan gran caiguda, ningú l’havia advertit mai del desnivell entre el que sempre havia estat casa seva i la terra promesa, en la que ella havia de convertir-se en un peix gran i independent.
Va nedar doncs pel nou torrent avall. Segons deien les llegendes, al final d’aquell camí el que el peixam trobava era un oasi etern. Una aigua sense fronteres, aliment amanit en excedència, i peixos de totes formes, mides i colors, que il·lustraven el que antigues truites sàvies havien profetitzat.
El viatge no seria fàcil, d’això ja n’estava advertit; Una truita jove, acostumada a aigües mitjanament profundes i amb relacions establertes, i que a cada milla fluvial trobaria més a faltar, encara més profundes es veuria indefensa en situacions, sovint, del tot desconegudes.
Així va ser. La petita truita va haver d’escapar no una sinó vàries vegades de depredadors de totes menes, des de peixos més grans i molt agressius, passant per animals peluts amb dentadura esmolada i amb els més bàrbars de tots, uns éssers estranys, totalment extraaquàtics que modificaven les mosques, en altres aigües viandes exquisides i fàcils d’adquirir, en terribles criatures que poc a poc minvaven el nombre de peixos aventurers que havíem escapat de l’embassament per realitzar els nostres somnis. Fins i tot a ella l’havien abduït del seu líquid planeta alguna d’aquelles llargues jornades en que la pressa feia perdre atenció i el peixam ingeria allò més fàcil d’aconseguir sense ni tan sols reduir el ritme.
L’experiència va ser terrible, aquella mosca quasi mecànica se li va enganxar de forma violenta al paladar i va estirar de la pobre truita enlaire esquinçant-li la carn de tot l’interior de la boca, l’únic que podria recordar més tard d’aquell altre món era que tot semblava de color verd, però que poc podria definir més les formes a causa, probablement, d’aquella picor terrible que li feien els ulls, i del dolor a la boca. També recordaria que en aquell altre món no hi havia oxigen, mentre ve estar allà fora s’estava asfixiant. Però en el seu cas, els extraaquàtics només volien sotmetre-la a algunes proves, li van treure la mosca depredadora de la boca a la truita, no pas amb gaire delicadesa, la van estirar en una mena de pedra verda, molt irritant. Allà l’extraaquàtic es va treure un instrument extensible de la butxaca i li va posar just al costat, va emetre un so d’una brutalitat terrible i quant la truita veia prop el final de l’aventura, la va agafar amb una mena d’aletes retràctils i la va tornar al seu planeta, a partir de llavors sempre més va anar en compte a l’hora d’alimentar-se.
El viatge va continuar i va ser llarg i difícil, però quan les forces començaven a ser nules, a la llunyania la jove truita va veure allò que les llegendes anomenaven Mar.
Va aconseguir esgotant definitivament la seva adrenalina arribar a les portes d’aquella terra promesa, però la por a allò tan majestuós i desconegut encara la té paralitzada. S’ho mira, ho té molt a prop, però no sap si sabrà viure amb tanta riquesa. Un dia va fer un cop de cap, qui sap si demà serà capaç de fer-ne un altre?!

Les hores mortes enmalalteixen el cervell

El temps m’obsessiona.
He observat que el ser humà té una necessitat insaciable d’ordre. Tot els successos han d’estar situats en com a mínim un paràmetre elemental, el temps. L’espai, potser no tan concretable ve implícit en la paraula ordre. Així doncs parteixo de la base en que mai es poden obviar, en qualsevol explicació d’un fet, el temps i l’espai.
Amb aquestes directrius es poden explicar històries reals o imaginàries.
Sobre la realitat i la ficció sempre se n’ha parlat. Aquesta oració té així un temps, el sempre. On trobo però l’espai?
Totes les coses imaginables ocupen un espai. Aquest espai però no ha de tenir una situació coneguda.
Penso que a l’haver-ne parlat han ocupat un espai. I aquest espai s’ha convertit en quelcom volàtil al deixar de parlar-ne?
Podria ser que l’espai ocupat hagi quedat en un record, aquest també ocupa un espai i el temps en recordar-ho és com a record un present i un pretèrit.
Els verbs serveixen en si mateixos d’element ordenador. Enfoquen l’objecte des d’una òptica temporal i parlen més del que en principi sembla. Adverteixen qualitats i també et formen la concepció de l’espai.
Podríem dir doncs que el verb ordenar és el verb perfecte.
L’aparell que ara empro és la substantivació d’aquest verb que he coronat com a perfecte.
Què és real i què ficció? Tu ets real.

Nova poesia anònima! L'estiu estimula les hormones i pel que sembla el meu cos altament sexual les reclama!

Anónimo dijo...


Aiiiiiiiii, llangardaix!
Fiquem-la fins dins del calaix.
Epopeies feréstegues i humides,
t’imagino esperonat,dins del forat,
fes-me fresques fregues,
sense espines.

Aiiiiiiii, sargantana,
en privat, sexual fins ballant una sardana.
Bol de llet calenta,
Tronc de felicitat,
Et dono mes pits de menta.
Capsigrany, per tu empeltat.

Mans unes tens com un bol, Manutebol.
I en la distància et somio mec,
Sense pèl i enèrgic.
No dúctil, sinó com ferro fred.
Pessigolles en el melic.

Aiiiiiiii, granota, granoteta!
Toquem tota la dreta teta.
Fulles, ai com em mulles.
Bardissa, ai tot se m’eriça.
Al meu llit, no et vull pansit.

Suc de préssec,
Melindro de xocolata,
Maduixa silvestre,
T’untaré els ous amb nata.

Aiiiii, gall d’indi,
Vull ser el teu pa de pessic.
No et facis el passerell,
El meu cau ha de ser ton conill,
Caçador burleta!
Prou no em vull fer l’estreta.

Aiiii, indòmit estruç de gran bàcul,
Penetra’m fins i tot el ...

I love ju (Segunda parte, la redefinitiva... o no?).

Bon dia de matí!

Pensava en l’ordre de les coses.
El que veia, tenia la mateixa nitidesa que la que té ara la meva habitació tancada després de fumar-me les deu cigarretes que em quedaven al paquet de tabac.
Mentre dormi, la porta seguirà tancada i en llevar-me... els meus pulmons hauran sofert una altre nit de tortura. Em llevaré amb, com a mínim, tres minusvalies considerables. No tindré ni gust ni olfacte, i la vista seguirà afectada i minvada per culpa del fum que els meus ulls, que no saben tancar-se mentre dormo, hauran respirat durant les, probablement, més de vuit hores que hauré estat dormint.
El diòxid de carboni del fum del tabac pren espai a l’oxigen a l’aire de la meva habitació i els meus músculs no es ventilaran quan han de fer-ho, quan estan repòs, com a mínim correctament. La fatiga al posar els peus a terra em farà entrar ganes de tornar a posar-me al llit.
Dels cinc sentits que té l’ésser humà, em quedarà no més que l’oïda i un tacte poc entrenat.
La vida que pugui tenir al despertar no tindrà res a veure amb la meva vida d’uns trenta minuts més tard.
La ceguera canvia la concepció de la vida. També així la negació d’olors i de gustos. Les coses prenen altres significats. Com poder parlar de dolçor si no saps quin gust té el sucre. Per què no cagar-te al terra de l’habitació si no saps l’olor que fa la merda.
El meu estat d’ànim respon a partir de com veig la vida, imagineu-vos doncs com n’estaré de content demà al matí!

Passió, passió, pass...

Anónimo dijo...


Sota la llum de la lluna,
Amb el vers d’aquesta ploma,
Sense vida ni moviment,
Sinó fos perquè tu,
ets el meu pensament.
I aquest incert futur el meu,
Si amb vos li plau, serà teu,
Junts construirem una casseta,
On poder-te fer alguna xarrupadeta.
Llençaràs la meva virginitat,
I t’escaparàs com el gat pel terrat.
Em lleparàs els pits, sense descans,
M’embromaràs al despullar-me, tot seguit,
Trencaràs el neguit i potser el llit,
Se’m menjaràs tota menys les mans.
Cridaré, maullaré com una gata,
En zel, en recerca d’un mascle,
I fins la matinada seré teva,
Sense posar-hi cap treva.
Prometem amor sincer,
I jo, sexe del dur, et prometré,
Quedaràs exhaust, mort,
I moriràs, xopat i xarrupat.

i love ju.

Que què puc dir en un minut?

Amb un minut em sobra temps per dir-vos que n'estic fart de repartir alegria. No suporto ser com sóc i menys encara com són els altres, com sóu vosaltres.

Odio haver de complaure algú només perquè pugui treure'n algún benefici, alguna comoditat.

Sento haver-vos dit això. Vosaltres sabeu que no parlava seriosament.
Que demà em podeu fer el favor de ...