Les hores mortes enmalalteixen el cervell

El temps m’obsessiona.
He observat que el ser humà té una necessitat insaciable d’ordre. Tot els successos han d’estar situats en com a mínim un paràmetre elemental, el temps. L’espai, potser no tan concretable ve implícit en la paraula ordre. Així doncs parteixo de la base en que mai es poden obviar, en qualsevol explicació d’un fet, el temps i l’espai.
Amb aquestes directrius es poden explicar històries reals o imaginàries.
Sobre la realitat i la ficció sempre se n’ha parlat. Aquesta oració té així un temps, el sempre. On trobo però l’espai?
Totes les coses imaginables ocupen un espai. Aquest espai però no ha de tenir una situació coneguda.
Penso que a l’haver-ne parlat han ocupat un espai. I aquest espai s’ha convertit en quelcom volàtil al deixar de parlar-ne?
Podria ser que l’espai ocupat hagi quedat en un record, aquest també ocupa un espai i el temps en recordar-ho és com a record un present i un pretèrit.
Els verbs serveixen en si mateixos d’element ordenador. Enfoquen l’objecte des d’una òptica temporal i parlen més del que en principi sembla. Adverteixen qualitats i també et formen la concepció de l’espai.
Podríem dir doncs que el verb ordenar és el verb perfecte.
L’aparell que ara empro és la substantivació d’aquest verb que he coronat com a perfecte.
Què és real i què ficció? Tu ets real.