Avui, cosa estranya des de un temps enrera ençà, m'he despertat d'hora. Els meus pantalons de pijama encara tenien voluptuositats involuntàries, sempre agradables per saber que les coses essencials funcionen com han de funcionar, i sense precipitar-me, he fumat el primer cigarret del dia assegut a la butaca del menjador i mirant orgullós la protuberància del meu entrecuix.
De cop i volta el silenci que estrenava l'aigua d'una aixeta al tancar-se m'ha despertat de l'idil·li en que em trobava. La més que probable aparició de la meva companya de pis estava al caure i no era adequat que observés en la meva persona la descontrolada sexualitat masculina al matí.
Objectiu aconseguit. La inflamació havia baixat quan ella ha obert la porta i així ha sorgit el primer somriure del dia. La cosa prometia.
En apagar el vici. He penetrat en les inmensitats d'un quarto de bany que entre petit, fosc i brut espanta. Fora pantalons i de cap a la dutxa. Amb l'aigua, encara massa poc calenta, el meu orgull ha empetitit. Suposo que era necessari, la sang havia de començar a drenar el cervell!
Un cop enllestit el meu esporàdic preocupament per la higiène dental, he refusat la invitació a café que em feia la companya, m'he vestit i he sortit de casa content de poder coneixer el clima a la ciutat comtal a les primeres hores de sol. Eren les nou.
He començat el trajecte que em separava fins a plaça Urquinaona amb un passeig calmat i constant, observant tal vegada que la ciutat a les nou està més morta que el meu poble. Cosa de costums, he pensat. Tirant amunt per la plaça de Santa Caterina, esquivava el que en breu podia convertir-se en un ramat de guiris (de moment només era una família) al carrer Verdaguer i Callís, uns deu metres abans de que aquest desemboqués al majestuós, per recargolat, Palau de la Música Catalana. Seguint amb la constància al caminar d'una persona que no ho fa sovint, si més no amb un destí conegut i obligatori, no m'he entretingut amb els paissatges fins arribar a la plaça Urquinaona. Allà, tot just travessar la primera via, una jove pneumàtica i de revolts perfectes s'ha endut els meus ulls Via Laietana avall, però les meves cames no seguient la voluntat de la resta del meu cos i em portaven sense excusa a la cita amb la noia de la ETT.
Tot just obrir la porta m'he endut la primera decepció del dia. La Guiomar, la joia del nord amb perfums andalusos, lorquians, que m'havia atés dos dies enrera oferint-me amablement la seva bellesa quasi perfecte s'aprofitava de la maleida flexibilitat horaria amb la que cada cop, sembla, els empresaris treuen més benefici, i només treballa de tardes.
Capcot i aborrit de la breu entrevista a la que m'ha sotmès la Silvia, una altra treballadora de Manpower, que si bé sembla sumament apte en el seu carrec, desprenia certs aires d'ambició que inclús feien retrocedir una mica, he anat decididament a esmorzar a la llibreria Laie del carrer Pau Claris, acompanyant el donut de xocolata i el croissant d'una Vanguardia amb titulars que m'han aparegut com a poc trascendentals i que en conseqüència han frenat el meu poc ànim inicial de aprofundir en una lectura més detallada.
He sortit després de fer esforços per poder pagar la meva consumició.
He recorregut, guiat per les lloses del sòl urbanitzat, la baixada cap a casa meva. En arribar-hi he recollit la meva roba bruta estesa al terra de la meva habitació, l'he posada a la maleta i cap a l'estació d'Arc de Triomf faltava gent.
El viatge en tren ha estat com sempre, lent, carregós, amb la pedra de rigor que algun desprensiu llença als vidres del tren a l'alçada de La Garriga. Tot igual fora de la metropolis.
En arribar a Vic, ja em donava la benvinguda aquella boira que em glaça els ossos i la petita espera prop de la comissaria dels Mossos d'Esquadra on haviem quedat que em recolliria el meu pare. Hi ha hagut un bon moment, un senyora d'uns cinquanta anys ha caigut colpejant amb la seva cella robusta el fràgil terra de la vorera. He tornat a riure. Val a dir que la dona n'ha sortit ilesa, no tan així la pedra que s'ha esquerdat per la patacada.
He arribat a casa. Un cop aquí (des d'on ara escric) alternava el provisionamet d'hortalises a la xamfaina que feia el meu pare amb les primeres ratlles d'aquest escrit.
Havent dinat sense notícia, he esperat que arribessin les quatre. Tenia hora a cal dentista.
Una noia que no deu conèixer el significat de "pasta de dents" m'ha netejat la boca amb aparells aixordadors creats únicament per infundir pànic als clients assegurant-se així que només els donarem feina quan sigui estrictament, i mai tant, necessari.
Directament he anat a veure una amiga amb la que hem retemporitzat el concepte de "l'hora del te". A les vuit la deixava a casa fascinat per la seva innocent intel·ligència.
He tornat a casa dels meus pares, he sopat ràpidament aquell variat de truites, delicioses. Potser gràcies a l'enyor de l'aliment matern i és que ens acostumen massa bé immediatament després de néixer.
He anat a dos quarts de deu al primer assaig d'una obra de teatre escrita per Rusiñol, magistral. D'un humor molt fi en satiritzar l'explosió de Jocs Florals a Catalunya: "Els Jocs Florals de Canprosa", escrita al 1902.
A les dotze de la nit he tornat a casa dels meus pares on, per sort, sempre tindré un llit on desembolicar els meus somnis (això és el que un dia em van prometre).